El diumenge 15 de setembre el Cordedama va viatjar a Baltarga, un petit poble de la Cerdanya. S’hi celebrava la festa major, i per segon any consecutiu, i gràcies a l’Anna, una ex-cantaire que hi té casa, ens van convidar: senyal que l’any passat els hi va agradar.
Per poder fer el viatge amb més tranquil·litat havíem llogat un autocar, així ningú s’havia de preocupar de conduir, i els viatges en autocar tenen alguna cosa que ens retorna a les excursions de la infància i generen bon rotllo.
El concert se celebrava a l’església de Sant Andreu, un edifici romànic molt senzill, amb una volta de canó que atorgava una sonoritat especial a les nostres veus. Un cop acabada la missa solemne ens tocava a nosaltres. Vam entrar una rere l’altra, cantant Noyana, una cançó sudafricana que diu que ens retrobarem al cel. L’església estava plena a vessar, amb gent al cor i dreta a la part de darrere. Era molt emocionat. El Ferran, el nostre director, va presentar una mica les cançons que cantaríem, convidant tothom a acompanyar-nos-hi.
El repertori era variat, des de cantautors catalans com Lluís Llach, Txarango, o Ginestà, a cançons tradicionals irlandeses o de folk americà. Algunes ja formen part de la història del cor, com Country Roads, Only you o You’ve got a friend, i altres que s’han incorporat aquest any, com la Cançó sense nom, de Lluís Llach, una denuncia de les guerres i la violència, que per desgràcia és tan o més vigent que quan ell la va cantar per primer cop i que ens emociona cada cop que la cantem.
Mentre cantàvem vam intentar posar en pràctica el que vam estar practicant el curs passat, una manera de projectar la veu que fa que la música soni millor. No sabem si ens en vam sortir, però el públic era agraït i va aplaudir molt entre cançó i cançó i ens va acompanyar en les més conegudes, les de Lluís Llach i Ginestà.
Un cop acabada la cantada ens van convidar a un aperitiu ben abundant. L’any passat vam descobrir que Baltarga té un grup d’aficionats a ballar country, i aquest any anàvem preparades, amb dues cançons per poder ballar: Country Roads i Keep on the sunny side. Vam cantar mentre el nombrós grup de country ballava, i després va ser el nostre torn. Les que vam voler -la majoria- vam estar aprenent diverses coreografies, amb més o menys gràcia. Això sí, totes vam xalar d’allò més.
Un cop finalitzada la festa ens vam dirigir al restaurant que havíem reservat, per compartir el dinar, acompanyat amb moltes paraules i rialles, que són un component important d’aquestes sortides. Cada cor té les seves peculiaritats, però de Cordedama podem dir aquella frase que s’ha utilitzat en tants contextos, que és “més que un cor”. Per a les cantaires que ens hi trobem -tant les que porten molts anys com les nouvingudes- és en molts aspectes com una família, perquè compartint la música compartim emocions, sentiments, alegries i perquè no, també penes, que ja se sap que compartides ho semblen menys.
Fins a la propera!